Art i educació

Part 3: Traço les rutes i els recorreguts

Parlant del meu projecte, haig de tenir present que “hay una infinidad de diferencias entre el «nosotros» como ha llamado las entidades macropolíticas del poder estatal, colonial y lingüístico, y los numerosos «nosotros» que existen en estas divisiones dentro de la micropolítica de la lucha popular”(Graham, 2016) , ja que  la realitat és que cada persona i situació és un món, i els grans objectius socials poden no ser els més importants per diferents grups de població. Pensant en la meva idea, jo busco un objectiu senzill, amb certa immediatesa i tocant a les persones afectades. El govern, per exemple, aniria a grans lleis. Jo funciono a curt plaç i amb l’art com a mitjà expressiu i emocional. No pretenc entendre ni fer de psicòleg, sinó acompanyar-les. Escalf humà en poques paraules, i tot i que m’agradaria, sóc conscient que potser no puc arribar a tots els grups de dones que ho necessitin ja que existeix el problema de la  “limpieza social desde las élites”(Graham 2016). En moltes ocasions, les classes socials més afavorides neguen i tapen els problemes que les afecten. També hi ha casos de maltractament en aquests grups, pero s’aborden com si no existisin o bé tot acaba en grans reclamacions judicials de diners. Tal com ho entenc, la meva idea va més aviat cap a la gent que la demana, que acostuma a ser de peu de carrer per expressar-ho d’alguna manera. Esta obert, i evidentment l’origen social no marca res, però veig poc probable que dones criades en ambients conservadors com acostumen a ser les més riques, demani ajuda. No obstant, se’ls donarà si ho demanem , però és clar, això suposaria anar a sanitat pública, que és on pretenc tenir l’ acord, i dubto que moltes ho fagin.

Al mateix temps, com el que pretenc és incloure sense mirar, al final la “relación con el poder que es incómoda, esquizofrénica y poco predecible”(Graham, 2016). 

Quan pretens ajudar de forma tan integradora, en ocasions no interessa o no senta bé, Recordo per exemple el cas de la crisi dels refugiats, on hi havia una campanya social a favor d’ acollir-los mentre alguns governs europeus negaven ajuda. Xoc de visions amb el que sens dubte  també em trobaré aquí, fet pel qual he inclòs ONG en tot això.

De totes maneres, sé que la meva funció no és la de“el investigador-militante se distingue «del investigador académico”(Graham, 2016). Jo no soc ni investigadora militant ni academica. El meu objectiu és l’ activisme social, no la investigació dels resultats, No pretenc que el meu projecte sigui un laboratori ni un experiment per veure com reaccionen,sinó donar sortida i suport a dones que pateixen. 

En aquest sentit, seria bo poder començar amb el projecte ja de forma anual, per tant a setembre, però tenint present els horaris dels centres cívics, el mes d’agost quedaria sense efecte. Onze mesos a l’ l’any en definitiva.

I en quins centres cívics de Barcelona ciutat? Doncs mirant serien en concret 

1- Centre cívic El Coll-Bruguera

2- Centre cívic Sagrada Família

3- Centre cívic Urgell

També cal contactar amb els serveis socials dels CAP involucrats en el projecte, que serien els del Coll, Sagrada Familia i Sant Antoni, per parlar amb l’ assistent/a  social en cap de cadascun d’ells i coordinar les conversacions amb els centres cívics

Dit això, tinc molt clar que “cuando un grupo comunitario o agentes no pertenecientes al campo artístico se involucran en la producción de una exposición se abre la posibilidad de pensar en un espacio de exploración social y política”(Cervarios y Galarza, 2016)

Sóc conscient del debat que pot haver- hi, però no vull generar polèmica, sinó crear un espai terapèutic, i les obres només estarien en exhibició digital per la seva compra a Internet. I a més haig de tenir present que pel context i situació, a més de la presencia de psicòlegs i artistes voluntaris que no ho han viscut directament, em trobaré amb què “ la colaboración como un ámbito de trabajo basado en negociaciones siempre conflictivas e inciertas”(Cervarios y Galarza 2016), ja que no és el mateix ser víctima de maltractament i obrir-te a altre gent, que els professionals que venen a donar un cop de mà que els psicòlegs especialistes.

I parlant dels professionals i psicòlegs implicats, els psicòlegs voluntaris jo els triaria dels mateixos cap, i els artistes els implicaria buscant-los disn el mateix territori: per ser més exacte, em posaria en contacte amb artistes locals a veure si algú volgués participar. Si no, preguntaria a les universitats UB,UAB per si algun estudiant de Belles Arts o carreres similars vol fer voluntariat.

Si tampoc, penjaria un anunci, que són gratuïts, a la plataforma wwww.hacesfalta.org

on hi surten ofertes de voluntariat. Fins i tot una combinació de les tres idees

Ara parlant de la web on es penjaran les obres d’ art de les dones, vull fer servir el “soporte virtual en una herramienta de apropiación colectiva”(Ares y Risler,2012)

M’explico: pretenc que, a més de vendre’s, aquestes obres serveixin de teràpia i de reivindicació de totes les persones que pateixen, i a veure si així aconsegueixo“sacudir cierto desconocimiento acerca de la complejidad de la trama social”(Ares y Risler, 2012), ja que molts cops, si una cosa no ens afecta directament, o no mesurem l’impacte humà, o ens desentenem o reaccionem amb indiferència. Fins i tot hi han problemàtiques socials tapades, i aquí es vol evitar el silenci, aprofitant l’ alt “potencial crítico de los dispositivos gráficos”(Ares y Risler,2012)ja que aquestes pintures, son també, encara que indirectament  i sense ser-ne l’objectiu, una formula de crítica davant la manca de mesures contra la violència en dones, sent les refugiades i les immigrants especialment vulnerables.

També, vull destacar que el meu propòsit no és lúdic, sinó terapèutic, tot i que reconec que sí que pot adaptar-se al context del que elles necessitin. Vull ser el més flexible possible, i també fugir de la “lucha por medir sistemáticamente el valor de las artes y la cultura” (Rooke,2014). No vull entrar en debats, sino donar un cop de mà

 La idea es l’art com a integració en la comunitat, i pel que fa a “comprender y evidenciar las dimensiones afectivas, cognitivas y estéticas del arte/salud mental”(Rooke,2014), em trobo en una posició divergent: per una banda,  m’ enmarco en les teràpies artístiques, però per l’ altre no crec que aquestes estiguin en l’obligació de tenir una estética. L’objectiu de l’ art en aquest cas és servir d’ajuda, no tenir un estil creatiu determinat. Amb el que sí concordo és amb les dimensions cognitives i afectives, que van lligades al que busco. Que es sentin benvingudes, que creïn llaços entre elles de ser possible, que millorin, i que entenguin i superin els que els hi ha passat.